El passat dia 30 de maig en l’enterrament del conegut advocat empordanès Sebastià Salellas, amb el qual havia compartit alguns moments molt significatius de la meva vida, em vaig retrobar amb vells companys del 92. Va ser un moment emocionant, sens dubte; un moment en què molts records et bombardegen i s’acumulen, sense previ avís, al teu cap. Tot i això, no és l’hora de mirar al passat, sinó al futur. És l’hora de dir, això sí, que gràcies a aquella malaurada experiència, a aquelles detencions del 92, a l’experiència triomfant del judici al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg en què el Regne d’Espanya va ser condemnat, per primera vegada en la seva història per no haver investigat les tortures de què foren objecte per part dels cossos de seguretat de l’Estat els detinguts en l’anomenada operació Garzón, avui existeix un col·lectiu, l’Associació Memòria Contra la Tortura –www.proutortura.net– nascut a partir de l’experiència i el treball d’aquelles persones que va fent feina amb un únic objectiu: l’eradicació de la tortura tant a Catalunya com a l’Estat espanyol i a la resta del món.
Fa unes setmanes, l’Associació Memòria Contra la Tortura, juntament amb una altra organització de llarga trajèctoria en aquest àmbit, Acció dels Cristians per l’Abolició de la Tortura, van presentar al nostre país l’edició en català del Protocol d’Istanbul, un manual per a la investigació i la documentació de la tortura. Aquest text va ser publicat fa cinc anys per les Nacions Unides en la seva sèrie de capacitació professional. Concretament, és el text número 8, que porta per nom “Protocol d’Istanbul de l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Drets Humans”.
El document té un caràcter eminentment tècnic, amb l’objectiu que un persona que l’hagi estudiat i practicat pugui avaluar de manera competent els maltractaments físics i psíquics derivats de la tortura. És, també, un manual destinat a les diverses branques de professionals de l’àmbit de la salut: metges, psiquiatres, forenses, etc. També és útil per a juristes, sobretot per a jutges, perquè tinguin a la seva disposició un protocol d’intervenció que els permeti investigar aquells casos en què se sospita de l’existència de tortures en una detenció.
El Protocol d’Istanbul té, en definitiva, la voluntat d’esdevenir una bona eina de treball per eradicar la pràctica de la tortura als detinguts. I cal que així sigui, ja que els diferents informes que periòdicament editen tant Aministia Internacional com el relator especial sobre la tortura de les Nacions Unides deixen clar que a l’Estat espanyol la pràctica de la tortura persisteix i que l’aplicació de la legislació antiterrorista, amb els llargs períodes d’incomunicació del detingut que permet, facilita que els cossos i forces de seguretat de l’Estat sotmetin als detinguts a tota mena de tractes violents i degradants, i que qualsevol denúncia que es faci contra els agents torturadors acabi sent normalment arxivada per falta de proves perquè el sistema empara i dóna una immunitat gairebé total als torturadors.
Quan a Catalunya la presència de càmeres als calabossos i sales de detenció de les seus dels Mossos d’Esquadra ha possibilitat l’actuació i ens alguns casos la sanció d’agents que havien actuat de manera incorrecta envers un detingut, és bastant indicatiu que ningú s’hagit atrevit a impulsar la mateixa mesura a les casernes de la Guàrdia Civil o de la Policía Nacional, sobretot en casos d’aplicació de la llei antiterrorista. Queda clar que qui evita o té por de la transparència és perquè té coses a amagar.
Publicat a E-Notícies.com Dilluns 9 de Juny de 2008
